dilluns, 22 de gener de 2018

Estats d'ànim...

Els estats d'ànim canvien, veritat, amics i amigues blogaires?

Quan la Carme em va emplaçar per fer algun apunt en aquest blog i em va dir que "ja" havien passat tres anys, no m'ho podia creure. Per què? doncs perquè potser quan vaig votar i vaig decidir, com la majoria de vosaltres, que abans no tornéssim a trobar-nos havien de passar ben bé tres anys, no pensava que aquests tres anys passarien tan ràpid. I quantes, quantes coses hem arribat a viure, en tres anys...

Quan reflexiono sobre la meva vida - i també, com no podria ser d'una altra manera, sobre la vida dels que m'envolten i, cada vegada més, dels que m'envoltaven i que ja no hi són- no me'n sé avenir. Fa quatre dies "els grans" em deien "Tens tota la vida per endavant, aprofita-la". Ara sóc jo, que els dic als fills, als néts "Aprofita, tu que encara tens tota la vida al teu davant", perquè sé que jo, a hores d'ara, ja no la tinc tota, i podria dir sense por d'equivocar-me, que potser me'n queda un terç... amb sort!

Potser no hauria d'haver entrat "avui", amb aquest missatge de mitja desesperança, jo que des del meu mar sempre havia estat una persona positiva, que tirava endavant, que reia, que cantava... ho sento, amics, ho sento, amigues: els moments polítics i socials que ens està tocant viure i veure no són els més adients perquè el meu missatge pugui ser gaire positiu.

I malgrat tot... endavant les atxes i seguim! Els blogs no has mort, tot i que potser estan ferits. O, qui sap, potser han de canviar de format i no me n'havia adonat...o no ens n'havíem adonat. O potser, aquesta sensació només la tinc jo!

 Endavant, endavant i endavant!

Eppur si muove.

Una abraçada a tothom!

p.d.- Amics, amigues, acabo d'escriure el text d'una tirada i no crec que tingui ganes de retocar-lo. I també he de dir que he escrit sense llegir res del que heu anat ecrivint vosaltres abans, ni tan sols he obert cap text dels que hi ha programats. Així doncs, quan llegiu, sigueu indulgents!


El Pedraforca, vist des del monestir de Montgrony. La foto és meva i, per una vegada, no està feta des del meu mar...

13 comentaris:

  1. És normal (i compartit) tenir un estat d'ànim no gaire positiu amb tot el que ens està tocant viure però jo no he sabut (o no he volgut) veure aquesta desesperança de que ens parles. Si tu mateixa acabes el post amb un "endavant, endavant i endavant!". Doncs és això, tirem endavant que és el que toca (tant a la vida en general com als blogs en particular encara que ens calgui "canviar el format"). Ànims!! :-)

    ResponSuprimeix
  2. Hem d'aprofitar el limitat temps de vida que tenim, i més tenint en compte que com més hem viscut més ràpid en passa el temps, si fins fa quatre dies jo era jove, què ha passat?!

    ResponSuprimeix
  3. Comptat i debatut, tenim més motius ara que fa uns anys per ser optimistes.
    Pel que fa a l'edat, només de néixer ja estem advertits que la vida algun dia s'acabarà, i lògicament com més la vivim, més a prop tenim la fi.

    ResponSuprimeix
  4. Parles del temps que ens queda i d'aprofitar al màxim mentre es pot. Però la veritat és que no sabem quant ens queda, l'edat no és cap indicatiu, perquè un accident ho pot capgirar tot en un segon. O una malaltia. Així que un terç és encara molt temps, pot ser-ho, així que ningú baixa, seguim ben aferrats a aquesta vida i a aguantar el que vingui, cadascú com pugui.

    ResponSuprimeix
  5. Realment tens raó totel què estem vivin no convida a gaires somriures, però malgrat tot continuem amb pensaments positius...Per sort no sabem la vida que ens queda, però jo he comprovat que ans quan complia anys deia un any més , però ara hi afegeixo o un any menys...

    ResponSuprimeix
  6. Montse, m'alegro de veure't per aquí, encara que quan passes pel teu blog també et llegeixo. I de moment, tard o d'hora sempre hi vas passant.

    Gràcies per venir.

    Els estats d'ànim sempre canvien, cap ni un ens durarà per sempre. I la cosa més curiosa és que canvien no només segons les situacions que ens toca viure, sinó que canvien fins i tot dins d'una mateixa situació. Els estats d'ànim determinen com vivim cadascuna de les situacions o fins i tot dels moments. I ara amb aquesta repressió que ens retorna a temps antics a vegades els ànims decauen, però en un altre moment tornem a dir, com tu, endavant!

    O sigui que endavant i amunt els ànims!

    ResponSuprimeix
  7. Doncs potser no és el missatge més esperançador de tots, però veient el Pedraforca des de la finestra a mi se m'eixampla el cor i se m'omple d'esperança per a l'avui i per al demà. Salut!

    ResponSuprimeix
  8. Necessitem fer pinya quan veiem que el nostre ànim decau. Un bon remei es acudir a Roda el món i torna al bloc.

    ResponSuprimeix
  9. De petits, el temps no passava mai, els estius eren llaaaargs i els hiverns també (no com ara que quasi que no el notem). La vellesa era lluny, lluny. Però el temps, inexorablement, passa, i arriben les edats adultes i mires el temps teòric que et queda i ho vols fer tot, i saps que tot no podrà ser, però, com a quell que va en bicicleta, no pots parar de pedalar, per no caure. I més si, com ens passa, ens toca viure temps tan intensos com els que vivim. Jo soc optimista. Hem arribat on hem arribat i mirem el camp de batalla: les posicions i les forces de cadascú són a la vista. Respirem i estudiem estratègies. Guanyarem perquè els altres són una colla de gamberros mal educats i aquests acaben malament.

    ResponSuprimeix
  10. Vaja si canvien i no cal que passin anys, ni tan sols minuts. De vegades basta ben poc i d'altres han de caure muntanyes. Remuntar és més complicat que la baixada, pero ho fem d'una manera o d'altra...
    M'agrada molt la foto que has posat, gràcies per compartir-la.

    ResponSuprimeix
  11. Hem d'estar preparats per superar les adversitats, i l'única manera és ser forts i optimistes cara el futur.

    ResponSuprimeix
  12. Ho sabem, del poder guaridor de l'escriptura i poder compartir estats d'ànim per mitjà d'un bloc, encara que sigui en un aplec puntual, és un esbarjo per l'ànima i també una sorpresa sensible. Canviar el mar per la muntanya también és una bona opció.

    ResponSuprimeix
  13. En una cosa t'equivoques.....la vida la tens tota, potser ja viscuda, però això no ens treu a cap que la tenim i molta gent signaria per repetir la nostra.
    La política tot i que ens marca, no ens ha de dir com hem de viure, la plenitut la podem trobar arreu, però no la busquis mai en la gent que treballa per el seu bé a costa dels altres.

    ResponSuprimeix