dilluns, 12 de gener del 2015

M'hi he apuntat?



Sembla mentida el temps que ha passat des que es va gestar la idea i tot i que sabia que el dia arribaria no estic preparada. D’inici em va semblar una molt bona idea i pensava  que potser m’hi apuntaria. El blog cada vegada anava a menys i  potser seria una manera de no perdre de tot el contacte. Tal i com em passa sempre, em despisto i no em vaig apuntar.  Quan dic sempre, és sempre. No sóc una persona despistada ( en 3D) però amb els blogs  perdo la noció del temps i els anys passen molt ràpid. Us enrecordeu dels 365 contes de la Bajoqueta, vaig arribar a fer difusió de la seva proposta- amb un post de 365 paraules justes-  i en tot un any vaig ser incapaç de trobar el moment per escriure un relat!  Doncs amb això igual, ja m’apuntaré, un dia d’aquests.... i de cop i volta em trobo una actualització al lateral  on hi apareixo. Per sorpresa meva m’havia apuntat! No ho recordava però si la Carme fa un post amb el meu nom és que ho havia fet, oi? 

Sota aquesta imatge us enllaço el meu post al qual es refereix la Mireia. (sóc la Carme)


Doncs no, sort de la Carme. Ara doncs,  em passa el que era d’esperar: em trobo que som dia 9, no tinc el post fet, ni pensat i tampoc sé si quedarà espai per publicar als “tardons” que com jo la liem i tot hi acceptar la invitació no ens decidim a escriure un post, ni a reservar dia. Un cop  decidida a fer el post, el problema: de què parlo? Ni la més remota idea! No pot ser un post normal, o si? No ho sé i en Martí em proposa que parli dels blogs ,de com han canviat i com altres xarxes socials han pres el relleu en popularitat. I l’hi dic: sí, m’agrada el tema! Però no sé com posar-m’hi. Sé que en penso i que vull dir però pot ser un post llarg i feixuc si no trobo l’enfocament adequat i  potser no sabre explicar que sí, que el twiter i el facebook i l’instagram estan més de moda i altres xarxes que ni conec però que el blog té un no sé que especial perquè és un híbrid. El twitter o l’instagram són noves maneres de comunicar-se no només pel mitjà sinó també pel com ( pocs caràcters, imatges...). El blog en canvi conserva el sabor de les cartes d’abans, t’hi pots esplaiar, escrius sense tenir la resposta immediata, necessita el seu temps i permet una comunicació més profunda . Aquells qui diuen que els blogs són morts crec que s’equivoquen, que els queda molt per  explicar i per compartir i aquesta trobada n’és un exemple.

17 comentaris:

  1. Mireia m'he atrevit a posar l'enllaç sota la imatge, perquè crec que clicant el "post" del que parles s'entendrà millor.

    Jo intentava trobar com més gent millor... Perquè fos una gran trobad? Crec que està resultant molt i molt bé. Però finalment haurem de fet el balanç de quants dels autors s'han oblidat del tot de venir...

    Jo vaig dir que estaria contenta si publicaven la meotat dels autors i crec que a la meitat si que hi arribarem... O sigui... Estaré contenta!!! De fet, ja n'estic.

    Despistada o no, una mica agafada per sorpresa, Mireia, peró m'alegro que hi siguis, gràcies per venir...

    ResponElimina
  2. L'únic que porten els blogs és més feina, perquè si el vols mantenir actiu, te l'has de currar, i si vols canviar l'aparença també, tot t'ho fas tu, encara que t'ho posin fàcil. Si vols que et llegeixin, has de llegir tu els altres, no ho fem tan per tafaneria, sinó per interès, per comunicació. Requereix més dedicació, i per això alguna gent es decanta per opcions més fàcils. Però jo no les veig en absolut incompatibles, es pot tenir un blog i comptes diversos, no?

    ResponElimina
  3. Mai és tard, sempre hi ha un racó per trobar-se. Benvinguda aquesta preciosa trobada. Li hem d'agrair a la Carme, que ho dur tot tan bé.

    ResponElimina
  4. "Aquells qui diuen que els blogs són morts crec que s’equivoquen, que els queda molt per explicar i per compartir i aquesta trobada n’és un exemple."

    Tenir un racó personal, que és teu... on et pots mostrar tal qual ets sense limitació de paraules (twitter) sense haver d'estar sempre pendent del que escriuen els demés i de jutjar i qualificar el què fan, diuen (facebook)... Un lloc en el que tan sols tu decideixes què hi poses i què no, amb quina freqüència escrius, si hi poses imatges (instagram) o no n'hi poses... i que, a més, en forma de comentaris, permet relacionar-se amb un munt de gent, però no de forma dispersa i desordenada (facebook) sinó parlant de temes que tu mateix tries, que a tu t'agraden... Això és un tresor!! :-)

    Visca el món dels blogs!!! :-))

    ResponElimina
  5. És evident que els blogs no han mort, sinó no seriem aquí, però també està clar que no tenen la força que tenien fa un temps. En molt casos han estat substituïts per les xarxes socials, i sinó substituïts sí força aparcats. Com diu en XEXU, el blog demana una "feina" que no és tan necessària a Facebook o a Twitter i és ben lògic que la gent triï el que li és més còmode. Aleshores passa que ser actiu en aquestes xarxes va per força (perquè el temps que tenim és limitat) en detriment de ser actiu al blog.
    Ara bé, jo no estic d'acord en "demonitzar" les unes i "enaltir" l'altre, cadascú ha de triar el que li va més bé i ja està. Dit això, afegeixo que en el meu cas, la tria la tinc clara, com vaig dir no faig gaire on m'ho passo més bé és a la catosfera i, ara com ara, els meus comptes de Facebook i Twitter només els tinc actius perquè s'hi publiquin automàticament els posts del Xarel-10.

    ResponElimina
  6. A veure, els blogs no son morts però amb matisos. Per les noves generacions si que estan morts els blogs, es a dir, no veus adolescents que es facin blogs, com a molt es faran un pinterest i gràcies. Per lo únic que estan vius els blogs son pels "vells" que continuen aquí després d'anys. No dic que de tan en tan no s'apunti algú nou, però siguem realistes, si contem només aquells que aguanten més enllà d'un mesos, en realitat marxen més que no pas en venen. Ei, però encara en som uns quants, i alguns som prou bons :P

    ResponElimina
  7. Jo pense que més que morts, els blogs dormen. Despertaran??

    Salut!

    ResponElimina
  8. Penso, que els blocs són per la gent que no té pressa, que vol gaudir del paisatge del viatge, que s'atura per conversar, que escolta el cant del ocells,
    que s'emociona amb el canvi d'estació, que té temps sense rellotge.
    Tot això i més podria dir de les persones blocaires.

    Salut!

    ResponElimina
  9. Mireia, la manta al cap i a seguir segons possibilitats que ens les marquem nosaltres, cadascú amb el seu problema es una forma de fer amics, simpatitzants,... Comunicar aficions, problemes, buscar i donar consells... una eina que dóna feina - tot en dóna de feina- ... i un se la pot regular... en fí jo els vaig actualitzant i encara que poc puc visitar per que altres coses més peremptòries em sostrauen jo els conservo i estic content per que ells m'ajuden a treure'm les pors nates i innates que tots tenim, una distracció que dóna fruit... Jo vaig seguin i de quí pocs dies ja saltaran botant els 84 que sumant els dos dígits sols son 12 i si els multiplico 32... No pensava estar en aquesta revisió d la Carme i estic content i agrait.. a ella i a tots... Anton.

    ResponElimina
  10. Fa anys escrivia cartes per correu postal. Si marxava una temporada fora, no trobava una altra forma de comunicar-me, tot i que alguna vegada les cartes van arribar després que jo tornés a casa. En tot cas sempre anaven dirigides a una persona concreta. En aquest sentit el bloc és diferent perquè no el dirigeixes. Jo diria que és més introspectiu, com escriure un diari personal, amb la diferència que el fas públic. Després, com fa el vent amb el pol·len dels pins, el missatge s'escampa i no saps on caurà ni qui ni com el rebrà... Mai abans havíem tingut aquesta oportunitat de comunicació i això em sembla encara extraordinari. Salut!

    ResponElimina
  11. Jo fa un any que escric una columna quinzenalment en un setmanari local i moltes vegades em balla el cap suposo que perquè és premsa escrita, no ho sé. És com si hagués de tenir més cura amb el que dic i la forma d'escriure és diferent. Però al blog no em reprimeixo, penso a qui no li agradi que no entri. Si alguna cosa li dóna força al meu blog, com a tots, és que és meu i hi puc posar el que vulgui. I bé, no entrem en el tema de la llibertat d'expressió...

    ResponElimina
  12. És veritat que, de vegades, estem una mica "bloquejats" , la inspiració no es veu per enlloc i no sabem que escriure, aleshores cal buscar una solució...I no és altra que improvisar, sovint el què surt millor és el què escrivim espontàniament sense pensar gaire i té molt de valor, perquè sur directament del cor....

    ResponElimina
  13. Podem prendre'ns unes vacances, voluntàriament o forçoses, però seguim aquí fent d'aquest espai un raconet per a expressar-nos, per a compartir i crear uns llaços d'amistat que no es trencaran fàcilment.
    Per tant ... els blogs tenen molta vida encara!!

    Salut i aferradetes! ☺

    ResponElimina
  14. un post molt ben escrit descrit vull dir , vaja que m'he l'he llegit amb plaer Mireia els blocs són diferents sí !

    ResponElimina
  15. M'ha agradat el post, sobretot el final i la comparació amb les cartes. Em sembla que les altres eines de la xarxa són més perquè els miris, com a testimoni o informació. El blogs és més perquè et llegeixin, perquè gaudeixin, per compartir sentiments i emocions, pensaments, maneres de viure i m'atreviria a dir per estrènyer llaços d'amistat. Així jo m'apunto al món dels blogs

    ResponElimina
  16. Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris i les vostres reflexions. Tot i que els he anat llegint , aquesta setmana no tinc el temps per contestar-los com es mereixen. Dilluns vinent els contesto tots.

    ResponElimina