dissabte, 17 de gener de 2015

Coses que no us vaig dir mai

Hola blogaires, ahir dia 16 vam fer 6 anys de blog (ualaaa) i crec que encara no he explicat una anècdota que avui tinc ganes d'explicar. 

Anava jo a segon de bàsica i un dia, a classe de mates, ens va agafar un atac de riure a la meva millor amiga, la Sara, i a mi. No és casualitat que sigui el nom de la meva filla (també hi ha la cançó de Bob Dylan, eh!) i en part és pel que explicaré ara: un atac de riure amb totes les de la llei, no podíem parar. Al final de la classe, la mestra, no recordo el nom, ens va fer sortir a la pissarra i ens va preguntar de què rèiem. Ni idea. No podíem parar. Molt bé, ni curta ni peretzosa se'n va a la classe del costat i recluta una altra mestra, la Maite, perquè faci els honors. De què rieu? Ni idea. No podíem parar. I que va passar? que la Maite ens va clavar dues sonores bufetades, una a cadascuna, me'n recordo perfectament. Se'ns va acabar la tonteria o el que fos que teníem.

El més curiós és que aquella escola era del mestratge de Rosa Sensat: laica, mixta, catalana, moderna, amb tots els valors educatius que vulguis i més. Què coi va passar aquell dia? No ho sé, potser no té més que necessitàvem un parell de bufes, o sí té més. M'estranya que no hi hagués cap més recurs pedagògic en tot l'univers Sensat (amb majúscula i amb minúscula) que aquelles bufetades. Crec que la Maite es va posar nerviosa i se li va escapar la situació de les mans. I potser ella ni se'n recorda, però jo sí, perquè a la meva escola aquelles coses no passaven, i suposo que aquella Sara pèl-roja i rinxolada, que imagino ara amb unes quantes canes tenyides, també.

Ho relaciono amb la Sara meva i també amb riure's de l'autoritat i de l'autoritat màxima, Déu, que poden anar mal dades. El blog va començar comparant la ficció del Gegant del Pi amb la ficció de Déu, es veu que va ser el primer que em va venir al cap. I estic aquí perquè puc esplaiar-me, fixar records, i puc riure amb vosaltres sense que em caiguin bufes.

Res, coses que us volia dir avui :)



                                                                        D'aquí

52 comentaris:

  1. Jo me'n recordo d'una bufetada del meu pare i una de la meva àvia de petita, no puc oblidar-les mai. Sóc molt sentida!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No m'estranya, aquestes fan mal... però entenc que va ser una pèrdua momentània de control, això em fa pensar en la pel.li argentina "Relatos salvajes", fins i tot la gent més assenyada pot perdre el control. Ptons, Helena

      Suprimeix
  2. Bufetades a l'escola no, però una vegada, per estar xerrant amb el meu company de taula, el professor em va tirar un esborrador pel cap (per sort no em va tocar). Està clar que els mestres també són persones i que els nens poden fer perdre la paciència a qualsevol, sort que la majoria de vegades les coses no van així.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Mc.Abeu, és veritat que la majoria de vegades les coses no van així, i tant, sobretot avui en dia, però en aquella època encara passava, per això jo estava tan contrariada, perquè meva escola era "diferent" (en aquella època, crec que la teva, Franco no s'acabava de morir mai). M'alegro que el esquivessis l'esborrador :)

      Suprimeix
  3. jo encara tinc dos clotets al front d'una mestra que dia sí i dia també m'hi clavava els dits del puny, com qui truca a la porta, mentre anava remugant "estic de ti fins a dalt la coroneta"
    i tota una rècula de records s'hi podríen afegir..., en canvi la pell no se m'ha fet pas dura per això, es resisteix incansablement a totes les agresions .. és sàvia!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ostres, això és una petita tortura sistemàtica, però te'n vas sortir prou bé, hi ha aquella pel·li del Truffaut, "La pell dura", els nens tenen la pell dura, per sort!

      Suprimeix
  4. Em temo que hi ha hagut un error als dos darrers comentaris, oi? (missatge per als administradors).

    Tornant al tema que ens ocupa jo també vaig rebre -i força- de petit dels meus mestres (tot i que jo us asseguro que em portava molt bé, he he). En fi, no m'ha traumatitzat ni res així, però no és un record agradable. En tot cas ha estat un record que m'ha acompanyat en la meva feina… de mestre. Intento no posar-me nerviós i situacions com les que descriu la Gemma es produeixen sovint a l'aula. Crec que és millor afegir-se a la broma que intentar tallar-la. Sé perfectament que quan els agafa l'atac de riure és impossible aturar-se. Gràcies pel comentari del McAbeu. Realment els mestres hem d'aguantar molt i no sempre tens el dia positiu. Però si es converteix en un hàbit vol dir que no serveixes per a aquesta feina.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. August, gràcies per la visió del mestre (i de l'alumne, encara que no sigui agradable). És veritat que heu d'aguantar molt i entenc que els riures descontrolats són força habituals (tot i que jo no recordo cap com aquell, esclar). M'alegra veure que trobeu la manera de reconduir-ho, efectivament si sempre es perd el control més val dedicar-se a una altra cosa (preferentment del regne mineral). Endavant i sort!

      Suprimeix
  5. Error controlat, August... Cap problema.

    ResponSuprimeix
  6. No recordo cap bofetada a la pròpia pell, ni a l'escola ni a casa, ni dels germans... O sigui o bé tinc molt mala memòria o no me n'han donada mai cap.

    Si que recordo haver-ne presenciat una de molt sonada a l'escola a una companya meva que era mot divertida, però estava feta un bon trasto i va acabar amb la paciència d'una professora. Recordo que ho vaig trobar horrorós, però vaig entendre que hi ha moments que una persona ens pot esgotar els recursos. Dit en paraules de la "nena" que jo era. "No l"haurien d'haver pegat, però s"ho havia guanyat a pols"

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Carme, sí, realment crec que és l'únic mal record que tinc de l'escola, i segurament la Sara i jo estàvem de bufetada, com se sol dir. Però bé, com tu dius, però al revés, "ens ho havíem guanyat a pols per no ens haurien d'haver pegat", com al trasto de la teva escola....

      Suprimeix
  7. No és que sigui partidari de fer-ho a l'escola com a recurs educatiu, però sí que no descarto 'el parell de bufes' com a bona solució, perquè no ens enganyem, hi ha qui se les mereix. Com tampoc m'espanta fer o rebre una esbroncada quan són merescudes.

    A mi no em van pegar mai a l'escola, la meva devia ser molt semblant a la teva. Però hi ha una anècdota que crec que ja he explicat algun cop, però com que escriure aquí és gratis... Era a 3r d'EGB, crec, i fèiem un examen. Jo havia acabat però no volia ser el primer a entregar i m'estava esperant. Llavors una companya (en recordo el nom i tot...) es va aixecar i va anar a la taula de la mestra (també en recordo el nom i les males puces...), i no sé què li va dir o què havia posat de malament a l'examen que va rebre una bufa. Jo ja havia començat a caminar cap allà perquè pensava que la companya entregava, i en veure la bufa vaig girar cua cap el meu lloc, trilirí...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Caram, XeXu, què coi li deuria dir?? No comprendo... Entenc que giressis cua, la cosa no pintava gens bé!

      Doncs a mi em costa creure que hi ha cleques justificades... a veure ha de ser un ultimíssim recurs, el de la violència física... a la Maite la vaig tenir després a 5è de tutora i li tenia una mania... però bé, crec que tampoc m'ha creat cap trauma, un record fort i potser un lligam encara més fort amb la meva amiga Sara, això sí, ja veus...

      Suprimeix
  8. Ai,,, de vegades se m'escaparia una bona nata... amb els grans...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I a mi, a mi... amb la meva, però intento apel·lar a la meva part racional, que també dec tenir :))

      Suprimeix
  9. Recordo com si fos avui de la única plantofada a la cuixa que em va donar el meu pare, per no parar de saltar sobre el llit i després d'avisar-me motes vegades de què volia descansar.
    Les bufetades és solen donar quan perds els control i els recursos.

    Salut i si pot ser sense bufetades.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Totalment d'acord, per això recordava ara la pel·li "Relatos salvajes" que va d'això, de gent civilitzada i fins i tot amorosa que perd el control... Està clar que quan arriba fa petja en el nostre record. Quan era adolescent i arribava tard a la nit, el meu pare m'empaitava amb el que fos per llençar-m'ho pel cap, però bé, mai va passar a majors.
      Salut, Montse, també, si pot ser sense bufetades!

      Suprimeix
  10. no recordo cap bufetada escolar encara que si unes quantes bufetades morals .....encantada d'haver-te llegit Gemma

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. D'aquestes també n'hi ha, Elfree, em sap greu. Jo també estic encantada de llegir-te en aquesta altra casa que ens ha construït la Carme, petons!

      Suprimeix
  11. A la meva escola no pegaven a ningú però tenia un profe que ens feia córrer al voltant del pati com a càstig. Era un home tant mediocre com la seva capacitat d'ensenyar.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Vaja, Loreto, tampoc veig que sigui un gran recurs pedagògic, eh? (tot i que més avançat en l'escala evolutiva que les bufetades, diria), abraçada.

      Suprimeix
  12. Quan era petita si que vaig presenciar aquest comportament a classe i era un col·legi de monges, per sort no n'hi va haver cap per a mi, però "el puntero" feia mal fins i tot a les que no rebíem cops ... "la letra con sangre entra" -deien-. Quan vaig entrar a l'institut va ser tota una sorpresa veure el canvi en la manera d'ensenyar.
    Sé que si es pot perdre la paciència, però s'han de buscar altres solucions abans d'utilitzar la violència.

    Aferradetes pacífiques! ☮

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, en els col·legis de monges tinc entès que era més habitual, per això em va desconcertar molt a la meva escola. Estic d'acord que fins i tot perdent la paciència no s'ha de permetre, ni com a ultimíssim recurs, no és cap recurs i ja està.

      Aferradetes pacífiques ! ☮ (et copio el símbol, també)

      Suprimeix
  13. Mira Gemma, de vegades tanta pedagogia, no és massa bona per la salut...Jo en tinc un record força negatiu d'uns cursets de Rosa Sensat sobre el càstig, que curiosament, parlava de càstigs substitutius a la bufetada...Però jo, com a criatura, hagués preferit un mastegot. ( potser algun dia us en faré cinc cèntims) No vaig continuar el curset!
    Puc entendre que et fes mal la bufetada, però compte amb els castics psicològics!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. M. Roser, ara precisament deia que no s'han de permetre els mastegots en cap cas i tu ho relativitzes... però esclar, s'ha de trobar la manera alternativa, potser a Rosa Sensat tampoc ho acabaven de tenir resolt, és veritat que els càstigs psicològics poden ser contraproduents.... no sé, jo ho he viscut des d'una banda i intento posar-me a l'altra, però em costa, pensa que l'episodi em fa afectar diria que tot el curs de 5è, que vaig tenir aquesta professora de tutora, la veritat és que era molt seca, potser ens hagués pogut reunir un dia a les dues i parlar-le tranquil·lament, li hagués agraït.

      Suprimeix
    2. Gemma no és que ho relativitzi, sóc contrària a la violència de la classe que sigui...Jo no havia rebut mai cap cleca a l'escola i havia anat a la pública i a les monges....
      Jo, a la classe, tenia la cadira de pensar i quan algú es passava de la ratlla el feia anar a seure una estona sense dir-li el perquè. Després li preguntava què hi feia en aquella cadira i aleshores m'explicava la seva malifeta, i sabia que la reflexió era la conseqüència dels seus actes. Vaig estar de sort de descobrir( o copiar) aquest sistema, perquè em va donar molts bons resultats
      Però em va costar força trobar alguna cosa que em permetés afrontar situacions adverses, que no sempre és fàcil, quan et treuen de polleguera. Si algú o vol posar en pràctica, li recomano!

      Suprimeix
  14. Sóc de mitjans del segle XX i vaig rebre bastant. Sort que ja no es fa. Tothom s'hi atrevia a pegar els infants.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, és veritat que hem evolucionat en aquest aspecte. S'ha de respectar els nens en la seva integritat física i psicològica, és així, encara que de vegades puguin ser "de bufetada", s'ha de trobar la manera de no rebaixar-nos tots plegats.

      Suprimeix
  15. Moments difícils i d'esperança peró la violencia no ho justifica tot.Violencia institucional anys 60 escola nacional que abans d'entrar teniem que cantar el cara el sol i a continuació et donavem i got de llet de pols.Bufetades,cops de regle,cops de puny,i sì quelles a terra cops de peus.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Caram, Josep, tu sí que vas viure això de "la letra con sangre entra", i a sobre cops de peus... déu n'hi do, em sap greu. Sort que ja ha passat tot això, com a molt a algú se li pot escapar la mà en algun moment puntual, que tampoc ha de passar, però bé, pot passar.

      Abraçada!

      Suprimeix
  16. Comparteixo el punt de vista de la Roser quant a què els càstigs psicològics poden ser més bèsties que les bufetades, però diria que aquestes deixen més petja. Durant els meus anys de mestre mai he donat cap bufetada (i no per falta de ganes) tot i que algun guix a volat buscant l'objectiu... com a pare alguna cleca han rebut els meus fills i sempre em deixa amb un regust d'impotència de no haver estat capaç de tenir aquella mica de paciència més que necessitava i de no haver sabut trobar un recurs millor. Una cleca al meu fill és un gran càstig psicològic per a mi. Ell s'oblida ràpid i a mi em queda dins durant hores... Al cole en vaig rebre més d'una... i alguna va tenir conseqüències però ho deixaré per un altre dia...

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí,les cleques físiques deixen més petja, segurament, i, pel que fa als fills, fan mal per les dues bandes, segur, jo algun cop al cul sí que li donat, sense fer mal, crec, però tot i així no m'agrada. Com que crec que passa més amb els fills grans (també per l'experiència amb el meu pare), si em passa algun cop, hauré de recuperar aquest post i el teu comentari i recomentar-lo. I el recurs bàsic de comptar fins a 10? Ja explicaràs la teva experiència del cole.

      Suprimeix
    2. No hi ha excusa per a la plantofada o el clatellot, ho tinc assumit. D'aquí el sentiment d'impotència i fracàs quan ocasionalment aquesta arriba... Fins a 10? I fins a 50!

      Suprimeix
    3. No tinc experència d'haver vist bufetades a cap de les tres escoles que vaig anar. Però si de tenir lligada a una cadira una noia que era un problema perquè debia ser hiperactiva i sols feia que empipar a totes. Vaig quedar parada, perquè erem amigues i quan estavem juntes i al patí no ho feia, sols a la classe. També càstigs a l'església de genolls amb braços amb creu i algun llibre. Eren noies més grans que jo. A mi em van tenir davant del plat amb una mortadel·la,des del sopar tard i continuar l'endemà tot el dia. Per a mi era dolenta, i volia que la monja la provés i llavors jo la menjaria. Tenia molta gana, això és del què més me'n recordo.Crec que amb treure-us de la classe ja era prou càstig.

      Suprimeix
  17. De plantofada al cole me,n va caure alguna, que no em devia traumatitzar perquè no la recordo en concret, pero sobretot m,has fet recordar dels atacs de riure que ens agafaven a una amiga, sempre la mateixa, i a mi a la capella. Era un colegi de monges i recordo que s,enfadaven molt, pero nosaltres suposo que nomes pel fet de saber,ho encara podíem parar menys.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ha ha ha, m'alegro que t'hagi recordat els atacs de riure amb la teva amiga, quin bon record, oi? Jo amb la aquesta amiga reia molt, no aconsegueixo recordar si després d'aquest episodi (a aquestes alçades ja puc dir que una mica sí que em va traumatitzar) vam seguir rient tant. I la meva filla es diu Sara, en part, per ella. De fet, he intentat trobar aquesta amiga pel facebook i no la trobo :(
      Abraçada, Teresa.

      Suprimeix
  18. La meva experiència de mestre em diu que cada alumne reacciona de forma diferent a les crides d'atenció, no hi ha una norma generalitzada. Per a uns una mirada, un crit, un toc d'atenció té el mateix efecte que una bufetada. Per a altres facis el que facis li és igual. Però si us puc dir que davant dels alumnes és molt difícil tractar cada un de la millor manera, el que serveix per a un no val per als altres.
    El que no ens has aclarit és si les vostres rialles van deixar que els altres poguessin seguir la classe amb normalitat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Alfonso, es veritat que quan parlem de recursos pedagògics parlem una mica en el buit, perquè el millor recurs pedagògic ha de ser conèixer els alumnes al màxim, així que entenc el que vols dir. El que està clar és que aquelles cleques ens van parar de cop, però potser, almenys a mi, ens van afectar una mica massa, crec.

      No, no, ens va fer sortir a la pissarra quan la classe ja havia acabat, i el que també va ser estrany és que la mestra anés a buscar l'altra mestra, la "dura", perquè es veia impotent...

      Ostres, acabo de fer un google i la "dura" està d'assessora en un grup de pedagogia... ves quines coses!

      Suprimeix
    2. A vegades en aquests grups d'assessors de pedagogia hi ha desertors de l'escola, del treball diari amb els alumnes.

      Suprimeix
    3. Ja pot ser, potser és millor en l'àmbit teòric que en el pràctic...

      Suprimeix
  19. Jo sempre he sigut bon nen i no m'han calgut cap bufetada... Hi ha algú que s'ho cregui? Lo de ser bon nen vull dir, lo de les bufetades es cert.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Un bitxo havies de ser tu, però un bitxo a la teva bola, nen li agrada nena, nen li fa un dibuix d'una nau espacial a la carpeta...

      Suprimeix
  20. Afortunadament avui en dia, a les escoles, ja no es donen bufes als nens. Malgrat tot, encara tinc algun company d'aquells que es creuen (perquè algú els va fer creure un dia) que l'autoritat és el que compta, i que s'agafen les malifetes dels nens i nenes com a afers personals, i que comenten, en veu baixa, no foscas... "una bona bufetada, necessita aquest mocós". I a mi encara se'm posa la pell de gallina (perquè jo també recordo aquest tipus de companys, fent cursets d'estiu de Rosa Sensat)... en un altre ordre de coses, recordo quan jo era alumna, en una classe de matemàtiques, que no m'agradaven gens ni mica, que amb una amiga ens vam fer un tip de riure perquè se'ns van desenganxar unes pàgines del llibre i la "pega" semblavaun moc. Vam riure com boges i vam ser castigades tot el matí fora de classe. Coses que passaven fa anys (molts!)

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, sort que ha canviat molt, i que encara que algun cop vinguin ganes de bufa, doncs s'han d'aguantar i fer ommm o el que sigui, ho digui Rosa Sensat o no, ara ja no depèn del tipus d'escola.

      Quina gràcia, la teva anècdota s'assembla a la meva, que també era a classe de mates, però la teva va acabar millor..!

      Suprimeix
  21. Ostres, quina anècdota! i que passés en una escola així. deu n'hi dó!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, rits, això em va desconcertar, perquè pensava que anava a una escola bastant diferent per l'època, m'ho prenc com una anomalia... també he de dir que és l'únic record negatiu que en tinc, i que l'any següent vaig tenir de tutor un mestre fantàstic que es preocupava pels seus alumnes, que tocava la guitarra i que va acabar de responsable a Intermón :)

      Suprimeix
  22. He publicat sota l'Ignasi. No anava per ell.

    ResponSuprimeix
  23. Estava repassant tots els posts de la trobada i he descobert que me'n faltaven molts per comentar!! Jo que creia que anava bastant "al dia" però veig que estava confosa, així que estic fent una marató perquè veig que el cap de setmana vaig fer poca feina :-)

    Ui, jo suposo que pensaré diferent que la majoria... Diré que anava a un col·legi de monges, a Barcelona i que mai de la vida vaig rebre cap bufetada, ni cop de res, ni vaig veure a cap professora ni monja (hi ha via profes que eren persones laiques i altres que eren monges) que ho fes. I tinc 53 anys... vull dir que, per l'època, coincideixo amb molts dels que dieu que rebíeu cleques.

    Això sí, un parell de vegades, quan tindria vuit o nou anys, per arribar tard, em van castigar -junt amb dues o tres nenes més que també havien arribat tard- a anar a una classe on hi havia nenes més grans, explicar-li a la seva senyoreta que havia arribat tard i acceptar el cas que ella m'imposés, que sempre era el mateix, estar de genolls una estoneta a la tarima on ella tenia la taula i la cadira. Passats uns minuts ens retornava a la nostra classe. Em sembla un càstig força estúpid, però no em va causar el menor trauma :-)

    Tampoc mai de la vida vaig cantar el "Cara al sol" (no vull dir que em negués a cantar-lo hehehe... és que no ens el feien cantar, no ens ensenyaven coses així)

    Dit això, he de dir que, quan vaig començar l'escola era molt bona nena, més aviat una mica tímida i que els primers anys el meu comportament i les meves notes eren força bons, però a partir dels onze o dotze anys em vaig convertir en una mena de trasto entremaliat per la que els atacs de riure que dieu eren diaris. Parlant de "diaris", moltes vegades duia a classe algun diari esportiu (del dia abans) i l'amagava dins el pupitre per anar-lo llegint mentre la pobre mestra explicava el que fos...

    Cada vegada que vaig rebre un càstig era absolutament merescut, guanyat a pols... i és que suposo que també hem de ser una mica conscients que els professors no gaudeixen castigant i que, quan ho fan, és perquè els has estat molestant. En classes de 40 nenes -com érem nosaltres- que n'hi hagi que xerren contínuament, que riuen, que es distreuen, que es passen paperets de punta a punta de l'aula, etc. suposo que ha de ser molt empipador.

    Una vegada em van fer fora de classe no sé per què (suposo que per parlar o per riure) i vaig anar a una aula més petita, buida, que hi havia al davant de la meva i que donava al carrer... allí hi havia altres "elements" expulsats d'altres classes i ens vàrem dedicar a tirar paperets i/o guixos (ara no ho recordo bé) a la gent que passava pel carrer fins que algú va entrar a l'escola, es va queixar i, clar... em van expulsar per una setmana sencera. No tinc cap dubte de que m'ho mereixia.

    Amb els anys, he fet de catequista molts cursos i mai he tingut la temptació de donar cap cleca a ningú, però tinc claríssim que quan algú no es porta bé, quan algú es passa l'estona pessigant al del costat, quan un li tira l'estoig a l'altre per terra, etc. allò mereix un toc d'atenció. No tot està bé. Necessitem unes normes de convivència i si estem a un lloc diverses persones, ens hem d'escoltar. Quan parlo jo m'han d'escoltar i quan parlen ells (i en tenen moltes oportunitats, perquè els fem participar molt) tots hem d'escoltar i respectar el que digui. Es poden fer bromes, es pot riure (faltaria més!!) però no es pot estar interrompent constantment amb bromes i riures perquè no sempre és el moment adequat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. En definitiva, tot això és per dir que... potser guardar el record d'una bufetada tants anys és exagerat, no? :-)

      La perfecció no existeix en aquest món i suposo que la professora que va anar en busca de l'altre és perquè ja no sabia com actuar i què fer i que, per ella, les vostres rialles, en aquell moment en que no sabia com aturar-les, potser li representaven una manca d'autoritat, potser sentia com si us estiguéssiu rient d'ella. I quan li deuria dir a l'altre "porten tota l'hora així", doncs... se li va escapar. Malament. Cert. Però, sincerament, no crec que valgui la pena guardar aquesta rancúnia tants anys... i buscar-la a Google i tot! Pobre dona! :-))) Potser ara és una mestra excel·lent!!

      Suprimeix
  24. Assumpta, una setmana expulsada! no està gens malament :))
    Sí, noia, no puc evitar tenir aquest record agredolç (la part bona és el tip de riure que ens vam fer), no vaig poder evitar agafar-li mania, a la mestra executora, però no se m'havia acudit buscar-la al google fins ara, eh? Com tu dius, se li va escapar, però el record queda, és inevitable.
    Per cert, no t'imaginava lectora de diaris esportius de petita, quines coses!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. La veritat és que, potser aquesta sensació d'haver estat en algun curs, en alguns moments, una autèntica tortura per alguns profes és el que probablement em fa disculpar la cleca (que vas rebre tu!! hehehe)

      M'explico: Pel que dius sembla ser que va ser un cas excepcional, qua mai s'havia vist que actués així... no era la seva forma habitual de respondre davant les ximpleries de les pre-adolescents :-))

      El meu càstig va ser una nova mesura disciplinària que tinc l'honor d'haver inaugurat jo... Es van inventar un sistema (molt esportiu) d'amonestacions... La meva doble amonestació significava una setmana d'expulsió. El que sóc absolutament incapaç de recordar, per molt que ho intento, és si era expulsió total (de totes les classes) o només amb aquella profe... El que passa és que cada profe donava més d'una assignatura... No sé, ho tinc borrós :-DD

      Llegia un diari que es deia "Dícen..." que era de color sèpia hehehe i això era perquè el meu pare treballava en un diari (a la part administrativa, eh? no era periodista) i tenia molts diaris gratis... Fins i tot els còmics d'El Capitán Trueno i el Jabato, una època els van estar tirant (imprimint) a les màquines del diari on ell treballava i li regalaven uns exemplars... sense tapes i per tallar!! :-))) o sigui, els còmics eren com uns llençols doblegats que havíem de separar les pàgines amb un ganivet.
      El meu germà i jo ens matàvem (no amb el ganivet) per llegir-los primer (quan, havent-ni dos, la cosa era fàcil de dividir, però bé ens havíem de barallar per alguna cosa hehehe)

      Suprimeix
    2. Ostres, ara he recordat dues revistes més que portava... una es deia RB (que volia dir "Revista barcelonista") i l'altre duia directament el nom de "Barça"... crec que sortien setmanalment. Uau! Llavors em sabia noms i cognoms de tots els jugadors... coneixia fins i tot els dels equips filials... ;-))

      Suprimeix