dimarts, 20 de gener del 2015

Sóc una impostora

Diu en Javier  Cercas a "El Impostor" que la ficció salva i la realitat mata. Per això el protagonista del seu darrer treball, l'Enric Marco, com el Quixot, va  inventar-se una vida diferent de la que tenia, una vida que, si hagués estat veritat, l'hauria fet més feliç .
Però les mentires no neixen del no res, sinó que estan barrejades amb certeses, desitjos, amb d'altres ficcions que hem llegit o ens han explicat, amb decepcions, amb pors... De fet, continua en Cercas, les millors mentires són aquelles que estan envoltades de veritats.
En els  blogs escrivim reflexions que aparenten ser certes però que són ficció (o com a mínim estan barrejades amb ficció) i també escrivim veritats disfressades de contes, de poesia, d'imatges... És complicat saber destriar una cosa de l'altra i... sabeu què és el millor de tot? Que no importa. I això ens dóna una llibertat absoluta a l'hora d'escriure.
Posaria la mà al foc que molts dels que voltem per aquí ens deixem atrapar fàcilment per les ficcions de la literatura (només cal veure les llistes de llibres llegits que elaborem a final d'any) i molts també portem el cuquet de l'escriptura ben endins.
No tots podem ser novel·listes, potser ni tant sols volem ser-ho, però tots som uns impostors convençuts. Per molts anys puguem continuar sent-ho.



Publicat per a
Etiquetes de comentaris:

46 comentaris:

  1. Assumpta20 de gener del 2015, a les 21:50

    Jo també sóc una impostora!! :-))

    M'agrada molt quan llegeixo llibres del s.XIX anglès imaginar-me allí mateix, en aquells escenaris, mansions, camps, pluges, boires...

    Vaig fer un post en que vaig fer unes propostes i que la gent endevinés si eren veritat o mentida i em vaig divertir, suposo que també per la part de disfressa que suposava inventar unes quantes "mentides" i veure si la gent se les creia...

    Bé, potser més que impostors, és que tenim una graaaaaaaan imaginació ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus20 de gener del 2015, a les 22:13

      Això de la imaginació sempre m'ho deien, de petita :)

      Elimina
  2. Elfreelang20 de gener del 2015, a les 21:56

    m'has fet venir al cap el que escrivia en Pessoa :O poeta é um fingidor.
    Finge tão completamente
    Que chega a fingir que é dor
    A dor que deveras sente.
    per molts seguim escrivint i llegint!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus20 de gener del 2015, a les 22:16

      Aquest poeta era el que tenia 4 homònims, oi?

      Elimina
    2. Elfreelang24 de gener del 2015, a les 14:35

      ell els anomenava heterònims ....cadascun amb la seva biografia i el seu estil d'escriure

      Elimina
  3. Rafel20 de gener del 2015, a les 22:11

    ...però és una ficció que atrapa tant al lector com al creador.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus20 de gener del 2015, a les 22:19

      Perquè hi ha un pacte sobreentès, és un engany consentit

      Elimina
  4. Sergi20 de gener del 2015, a les 22:14

    I a això li dius reflexió-ficció? A mi no m'ho sembla. Com sempre, m'agrada la teva manera de pensar i expressar-ho, potser perquè la manera que tens de donar voltes a les coses és semblant a la meva, i em trobo còmode amb aquest format. Quan he llegit això de les reflexions que són ficció m'he dit que no. Però a continuació has exposat les maneres que tenim de camuflar les nostres veritats, i aquí no hi puc estar més d'acord, perquè me'n declaro culpable. I com tu, no me n'amago ni m'importa que els altres ho facin. És cert que no m'agrada que em menteixin, però en definitiva ningú ens obliga a explicar la nostra vida fil per randa, encara que Déu n'hi do com ho faig jo. I tampoc no ens impedeix ningú explicar les coses des d'una altra perspectiva per no fer-les tan evidents. Jo no pretenc enganyar ningú, però tampoc podeu pretendre que ho expliqui tot, ni que ho faci de manera clara. Però el blog va tan bé per descarregar de vegades...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus20 de gener del 2015, a les 22:21

      Sí que va molt bé: ens permet descarregar-nos sense explicar absolutament res més del que de debò volem explicar. A la vida real no és tant fàcil, de vegades ens sentim obligats a explicar més...

      Elimina
  5. August G. i Orri20 de gener del 2015, a les 22:18

    Entenc quin sentit li vols donar, Loreto, a la paraula impostor i entro en el joc però, en el fons, trobo que és una paraula massa negativa. Impostor és algú que enganya a consciència, i que fa una suplantació d'una cosa que no és. No crec que els que intentem escriure quatre ratlles més o menys encertades en un blog estiguem enganyant ningú. Al contrari, crec que som molt més sincers i honestos que alguns dels que es dediquen professionalment a l'escriptura (literatura és ja un altre grau).
    Cadascú amb les armes que té, amb tota la bona voluntat i sense pretendre ser més del que s'és, honestament.
    I dit això, estic disposat a dir tot el contrari -si cal- per formar part d'aquesta colla d'impostors!!
    Per cert, Elfreelang, m'ha encantat la cita de Pessoa, un escriptor que m'ha captivat sempre i que va fer del seu desdoblament en personatges diversos, tot un art!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus20 de gener del 2015, a les 22:29

      Suposo que el límit es troba en la intencionalitat: si mentim per obtenir-ne un benefici, serem un d'aquests impostors negatius dels què parles. En els blogs, si mentim, ho fem per nosaltres mateixos :)

      Elimina
    2. August G. i Orri20 de gener del 2015, a les 23:12

      Vist així… totalment d'acord!! (de veritat, eh?)

      Elimina
  6. Carme Rosanas20 de gener del 2015, a les 23:15

    Ostres tu, aquest llibre l'hauria de llegir, ni que fos perquè conec personalment l'Enric Marco i la seva família... Però em fa com cosa.

    Mentides i veritats es barregen en les ficcions, és cert. I a les no ficcions tsmbé. A vegades mentir també és una manera d'explicar veritats, com també a l'inrevés dir coses ben reals i verídiques també pot ser una manera de mentir.

    Jo no em sento impostora, però això no vol pas dir que no en sigui, potser més encara per no reconèixer-ho.

    Les teves històries, senyoreta impostora, sempre m'encanten!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus21 de gener del 2015, a les 15:56

      A mi el llibre m'ha agradat, tot i que no és dels que t'enganxen de seguida... Gràcies, Carme :)

      Elimina
  7. Consol20 de gener del 2015, a les 23:27

    No, no llegiré a en Cercas perquè no m'agrada com planteja els temes. No crec que ningú pogui ser feliç després de sobreviure en un camp de concentració. Una vegada vaig escoltar a l'Enric Marco i, en realitat, allò que t'explicava era cert malgrat que ell no ho va viure en primera persona. No fabulava, narrava històries verídiques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme Rosanas20 de gener del 2015, a les 23:37

      L'Enric Marco és una bona persona malgrat tot el muntatge que es va fer. Tens raó explicava veritats, no pas mentides. I pensava que en primera persona arribaria més als nois i noies. I no entenc massa quin dret té un escriptor a parlar de la vida d'una altra persona... no ho sé. Potser sí, però jo no ho veig clar.

      Elimina
    2. Relatus21 de gener del 2015, a les 15:59

      Segons el llibre, aquesta és la manera com es justificava en Marco. Sembla que mai va creure que hagués pogut fer mal a cap persona.

      Elimina
  8. maria20 de gener del 2015, a les 23:56

    Tinc ganes de llegir aquest llibre. Tampoc penso que l'home en qüestió hagués fet tan de mal. Sí, d'acord va dir una mentida. Però gràcies a les seves entrevistes molta gent va conèixer la brutalitat humana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus21 de gener del 2015, a les 16:02

      Sí... Però la gent que va identificar-se amb ell, que van admirar-lo devien tenir un bon desengany. A la resta de persones, jo tb crec que tampoc va fer tant de mal.

      Elimina
  9. montse20 de gener del 2015, a les 23:56

    La imaginació no seria ningú sense els personatges impostors. El problema el tenim quan l'impostor ens fa la traveta per avançar.

    Bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus21 de gener del 2015, a les 16:04

      Sí, a aquesta mena d'impostors ni aigua. Una altra cosa són els bloguers... :)

      Elimina
  10. ignasi21 de gener del 2015, a les 7:47

    Totalment d'acord... aquesta barreja de realitat i ficció és fa difícil de destriar i, com bé dius, no importa. Me n'alegro de llegir-te. Jo també sóc impostor...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus21 de gener del 2015, a les 16:09

      Impossible de destriar, però ja ens va bé creure'ns aqta mena d'impostures. Què és, si no, la literatura?

      Elimina
  11. xavier pujol21 de gener del 2015, a les 9:14

    Sóc el Fita, i a vegades em disfresso de Xavier Pujol.

    ResponElimina
  12. Laura T. Marcel21 de gener del 2015, a les 9:22

    Jo també hi estic d'acord en això que dius. Tots ens envoltem de ficcions, realitats, mentides i veritats per explicar les nostres misèries o no tan misèries. Tot i que jo em defineixo com una persona que vaig de cara, reconec que tinc cops amagats i si m'apures, una cara oculta. I confeso que en el blog és molt menys oculta que en la vida real... això és una via per canalitzar una altra realitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus21 de gener del 2015, a les 16:13

      Suposo que tots tenim una cara oculta, si no seria tant avorrit...

      Elimina
  13. Anònim21 de gener del 2015, a les 9:25

    M'estàs dient impostor? Vols dir que el Pons de fora del blogs no es veritablement un egòlatra prepotent amb aires de grandesa...? El que un ha de llegir!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus21 de gener del 2015, a les 16:14

      Em fa l'efecte que, en el teu cas, les dues realitats estan molt allunyades :)

      Elimina
  14. McAbeu21 de gener del 2015, a les 9:57

    "Impostor" potser és una paraula massa forta però crec que entenc el què vols dir, la finestra dels blogs ens permet ensenyar allò que volem ensenyar i, fins un cert punt, obviar tota la resta.

    ResponElimina
  15. hypatia21 de gener del 2015, a les 10:10

    jo sóc una impostora, sí (quanta raó, Loreto!!)
    perquè m'amago rera un avatar que no diu el meu nom....
    el meu bloc en canvi, no ho és, ensenya fil per randa exactament el que sóc en essència, potser just el que no vull que el meu entorn real conegui....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus21 de gener del 2015, a les 16:19

      Veus? Jo no faig servir avatar... Crec que quan vaig fer el blog no se'm va acudir i, després, ja no valia la pena canviar-lo.

      Elimina
  16. Núria Martínez (Bruixeta)21 de gener del 2015, a les 10:33

    comparteixo el que dius... ensenyem la poteta fins allà on volen fer-jo, la resta... que cadascú imagini el que vulgui

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus21 de gener del 2015, a les 16:21

      Sí, expliquem el que volem i silenciem o canviem el que no. Es genial :)

      Elimina
  17. rebaixes21 de gener del 2015, a les 11:48

    per molt que diguem, escoltem, reflexionem,,, les nostres pors ens mouen posant barrera a l'ignot... Quins motius ens mouen ? dels nostres Jo ensenyem els favorables o... i sense ser hipòcrites ventilem la clepsa amb la fantasia de l'escriure.... Que ens duri... Anton.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus21 de gener del 2015, a les 16:24

      Diuen, críticament, que en el facebook tothom és molt feliç. En els blogs és més o menys igual però més elaborat. Que ens duri, i tant!

      Elimina
  18. M. Antònia21 de gener del 2015, a les 13:40

    En part és veritat, però penso com l'August. No tinc avatar, ja que no tinc res a guanyar ni perdre. Per mi els blogs no són teràpia, ni he de m'amagar-me o ser impostora. Cadascú és com és, més el què vol ser. Questio dels altres si el creuen o no, si és per un relat en primera persona, és una tècnica literària, crec. Penso que el que escolta, mira o llegeix ha de ser prou intel·ligent com perquè el que es presenta com a impostor ho sigui. Emissor--Receptor. No sé explicar-me millor."Tu ets impostor perquè jo t´ho deixo ser", seria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus21 de gener del 2015, a les 16:28

      Estic d'acord. Crec que els autors sabem que els lectors ens permeten enganyar-los i per això no som impostors autèntics.

      Elimina
  19. Eduard21 de gener del 2015, a les 15:00

    Som bèsties narratives. Volem que ens narrin. Potser que ens enganyin. La vida és una contínua fugida de la mort, potser per això ens encanta el refugi de la mentida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Relatus21 de gener del 2015, a les 16:30

      Del tot d'acord, ho has explicat molt bé. Fugida de la mort física i espiritual, diria.

      Elimina
  20. M. Roser21 de gener del 2015, a les 19:13

    Mentides veritats, de vegades no són fàcils de distingir...Jo penso que l'impostor, és el que actua com si fos un gran escriptor, però ni tan sols si apropa...Penso que els que escrivim quatre sentiments, no pretenem pas això, només gaudim jugant amb les paraules i compartint sensibilitats amb qui estigui disposat a llegir les, de vegades, maldestres històries que ens fa il·lusió embastar...

    ResponElimina
  21. Teresa Duch21 de gener del 2015, a les 20:23

    Ho has explicat molt bé, Loreto. Ho penso sempre: dic massa veritats? ensenyo massa de mi? Doncs no, sovint ho guarneixo amb la ficció. Quina quantitat? Impossible destriar-ho. A més a més, tu ho has dit, no importa.
    Bloguers impostors. M'agrada.

    ResponElimina
  22. sa lluna21 de gener del 2015, a les 20:46

    Ser xifrada vol dir ser impostora? Ho deixo com a pregunta perquè no podria dir-te un si o un no. Crec que hi ha moments en què som molt transparents i altres que disfressem les nostres veritats; però no crec que sigui per enganyar, sinó més aviat pel pudor a despullar-nos completament.
    I el "joc" d'escriure i llegir, és el mateix que el de parlar i escoltar, hi ha gent que sap llegir més enllà del que s'ha escrit.

    Aferradetes!! ☺

    ResponElimina
  23. Alfonso Robles Motos23 de gener del 2015, a les 0:07

    Els grans escriptors poden que siguin impostors, ja que pot arribar el moment que et sembla que et parlen ells mateixos i d'ells mateixos, és clar de lo bé que ho fan.
    Els què juguem a escriure, em sembla que en la ficció sempre posem alguna de les nostres realitats i quan escrivim certeses sempre posem una mica de ficció.

    ResponElimina
  24. novesflors24 de gener del 2015, a les 20:20

    M'afig completament al que ha dit Hypatia. Tal qual com ho pense jo.

    ResponElimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)