dilluns, 19 de gener de 2015

Epifania

S’estava dreta, repenjada a un dels pilars que sostenien la marquesina de la petita estació, la benzinera. Feia molts anys que no les veia, a ella i a la benzinera. Ambdues havien canviat. La benzinera per a bé. Ella, no tant.
Em va mirar, crec que al principi sens reconèixer-me.  Jo, en canvi, l’havia  reconegut de seguida, fins i tot abans de decantar-me de la carretera. No necessitava fer gasolina, només havia pensat que potser fóra bona idea donar un cop d’ull al poble abans d’entrar-hi definitivament. També el poble havia canviat, és clar. Ara havia arribat la crisi, però jo m’havia perdut el temps en què havia crescut sota la mateixa empenta enfollida que havia sacsejat el país de dalt a baix, aquella espiral de vendes, demolicions, noves construccions. Ja pujant per la carretera ho havia vist, en la distància: la filera de cases adossades que gairebé tapaven el campanar llunyà, com a impertorbables soldats que guardessin la línia que havien arrabassat als plàtans arranats.
Sí, havia canviat, i això, paradoxalment, me la feia més fàcilment identificable. Els anys havien esmolat els trets de la seva cara, l’havien masculinitzat, i la feien semblar-se encara més  al Jep.
-De manera que era veritat –va dir, sense ni tan sols deixar de repenjar-se.
-El què?
-Què et poso?
Vaig mirar el seu dit, brut de nicotina, assenyalant els sortidors a la meva vora.
-Trenta, de súper 95.
Mentre tirava de la màniga vaig inspeccionar el seu braç fort, fibrós, com ho havia estat el del Jep.
-Véns a vendre –va fer.
Vaig alçar els ulls, cap al sol, cap als turons. La casa era invisible, però la llum que queia a plom, com una cortina, devia estar banyant-la ara. I el rierol. Com la tarda que el Jep em va dir que havia vist l’univers al gorg. Després aquell mateix gorg el va engolir, uns anys després. I ella m’ho va escriure així. El gorg l’ha engolit.

Dos dies més tard, ella va pujar pel camí. El mateix que ella i son germà havien pujat tants cops, mentre jo els esperava, impacient per anar  a córrer pel bosc, a relliscar pel rierol, a capbussar-nos al gorg. Eren idèntics, sí, llevat del fet que ell era un nen i ella una nena. Però en aquell temps això no era tan destriable, fins que ella va créixer, abans que ell. Li treia un cap, però sempre era el Jep el que manava, el que triava els jocs, el que decidia. I ella i jo els que obeíem.
-M’han dit que has decidit no vendre, finalment –em va cridar, fent pantalla amb la seva mà pigada contra el sol.
Vam baixar pel camí, com tants cops ho havíem fet. La casa, dalt, ens observava, silenciosa i solitària, com si hagués heretat els ulls vigilants i cautelosos de ma mare, que ens observava sempre encara amb les últimes inútils recomanacions, a penes audibles des dels metres que ja havien guanyat els nostres passos lleugers. Compte amb el gorg!
El rierol baixava crescut. Havia estat una tardor plujosa. Ella va conduir-me entre la frondosa vegetació. Els peus ens clapotejaven damunt la terra molla. El gorg va aparèixer de cop, entre els àlbers.  Vam estar una estona guaitant en silenci la seva plàcida superfície.
-Va dir-me que va tenir una epifania –va trencar ella el mutisme-. Saps què volia dir?
Vaig remenar el cap. No sabia si en veritat ho sabia. Si ningú podria saber-ho mai, ni tan sols ella, que ara s’hi assemblava tant.
-Em va dir que havia vist l’univers sencer –vaig mussitar.
Ella va callar. Molt a prop es van sentir passes i veus que agitaven la profusa vegetació que cobria l’antiga artiga. Eren nens que venien a imaginar aventures, com havíem fet nosaltres tants cops, ja massa anys enrere.
-Llavor és l’univers que el va engolir –va dir ella, bruscament.
Els nens van arribar, es van aturar de cop en veure’ns, i llavors ella els va saludar. Eren tres vailets.

-Compte amb el gorg! –els va cridar, quan ja havíem recomençat a creuar l’albereda.

22 comentaris:

  1. Ès una història trista i misteriosa. Ja he vist que hi surt la paraula artiga, com em vas dir.

    Si va saber veure tot l'univers a dins del gorg i aquest univers el va engolir, potser va estar-ne content. Una epifania. Tot plegat sona molt transcendent i m'agrada, dóna un vel de misteri i esperança a una mort que podria ser tràfica i punt final.

    M'ha agradat llegir-te, Eduard, és una història de les que no s'acaben quan arribes a l'últim mot.

    Gràcies per venir.

    ResponSuprimeix
  2. Desprès de desaparèixer als ulls de la carn, quan el temps ja no conta per a ell , per a ell ha entrat en nova epifania ? Que deu tenir el record que sembla que ens empalma en un altre viure ja viscut ? Anton.

    ResponSuprimeix
  3. M'agrada aquest gir de mirades, que viatgen del present al passat i viceversa.
    La seva retrobada els porta al record del passat i passejant pel present, els jocs dels nens: els torna a recordar el seu passat carregat de misteri.
    Tot plegat, t'ha sortit un relat enigmàtic, amb ganes de saber-ne més.

    Salut!







    ResponSuprimeix
  4. M'has deixat esperant més, podria ser el principi d'una llarga història plena de misteris o quedar just aquí, perquè cadascú imagini les seves vides.
    Un relat magnífic, Eduard! ☺

    ResponSuprimeix
  5. M'agrada el to inquietant del teu relat. D'aquests que et deixa més preguntes que respostes… Ja se sap, les epifanies no ens deixen indiferents, ens transformen, i ens fan sentir coses noves que ens captiven amb una força que se'ns endu. Com el gorg al Jep. Felicitats per aquesta narració tan especial.

    ResponSuprimeix
  6. Engolit per l'univers que ell mateix havia vist... un cercle que no es tanca... roda el món i torna... Salut!

    ResponSuprimeix
  7. També vull destacar això de "veure tot l'univers dins del gorg", m'ha agradat aquesta imatge que, com han dit els companys, dóna un toc enigmàtic i inquietant al relat.

    ResponSuprimeix
  8. Sempre és un misteri el perquè algú decideix deixar-se engolir, no Eduard? Som els que ens quedem els que li busquem el sentit i la causa. Si és una vivència, desitjo que no et faci mal recordar-ho, jo també he passat per això, sinó, està molt aconseguit. M'ha agradat molt.

    ResponSuprimeix
  9. M'ha semblat que estava llegint el guió d'una pel·lícula, on no podia faltar-hi l'amor, el pas del temps, els records i sobretot una bona dosi de misteri...Un olt bon relat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Coincideixo amb tu, ROSER,... em resultava molt "visual"... mentre ho anava llegint, ho veia: la benzinera, la filera de cases, el dit brut de nicotina...
      I això, en la meva opinió, no és gens fàcil d'aconseguir... Jo hi veig una història de misteri.

      Suprimeix
  10. Moltes gràcies pels comentaris.
    Crec, M. Roser, que coincidim en veure'l com un relat molt cinematogràfic. A mi em va arribar des de la imatge de la noia repenjada a una benzinera.
    El to misteriós i enigmàtic és inevitable si pensem que es tracta de l'epifania d'un món que, com bé diu rebaixes, ens queda enllà de la nostra experiència.
    No es tracta d'una experiència propera a mi, Teresa, però la idea del suïcidi com el pas a un nivell d'experiència superior sura en alguns dels relats de J.D. Salinger. Vist així, en efecte, Carme, no és una situació tràgica. El problema és que no sabem si realment és una experiència transcendent o una pura il·lusió. La idea del cercle, Ignasi, remet a la roda de reencarnacions de la filosofia vedàntica.

    ResponSuprimeix
  11. Algú ha explorat aquest gorg? crec que hi trobarien una bona pila d'ossos...

    ResponSuprimeix
  12. Xavier i Pons, us nomino com a agosarats exploradors del meu gorg :-)

    ResponSuprimeix
  13. M'agraden els relats oberts, sense final definit, com fragments d'una història més àmplia. Bé, ja t'ho he dit altres vegades, això. :)

    ResponSuprimeix
  14. em trec el barret ! molt bon relat Eduard en certa manera un etern retorn de Nietzche....comte amb el gorg

    ResponSuprimeix
  15. Boníssim... el trobo, a més de tot el que han dit els companys, molt elegant. M'ha agradat molt.

    ResponSuprimeix
  16. Un molt bon relat. Uns volen reprendre el passat i potser transformar-lo, altres queden des del passat al mateix lloc, i altres han marxat com en Jep que jo no sé si "el va engolir" vol dir que el va xuclar, caure per exemple, i ell no volia o va buscar un nou món per renèixer o.. Si un bon relat

    ResponSuprimeix
  17. M'ha encantat el relat. La tornada al lloc de la infància, o al que anomenem la nostra terra és un dels temes que més m'atrauen, aquesta mirada a allò que ha canviat, al que roman i el cert sentit d'allò que vas perdre amb la marxa. Molt bonic

    ResponSuprimeix
  18. Veig que et fascina et tema de l'epifania (pel teu llibre, ho dic) i és veritat que és fascinant... també m'agrada aquesta imatge de l'univers en un gorg, felicitats

    ResponSuprimeix