dissabte, 20 de gener del 2018

Vellesa


He llegit els vostre escrits i comentaris fins el dia onze.
Em sento com peix fora de l’aigua amb tants escriptors. Però sóc aquí  perquè la primera trobada real em va agradar molt, encara que sols és un dia, és una riquesa enorme haver-us conegut.
Aquí parleu de democràcia, indignació, fermesa, protesta, fortalesa, y del groc. Hi ha fotografies, dibuixos, poemes, relats de blanc i negre... Il·lusió de fer un llibre i desànim per escriure, un aniversari que recorda a la mort i sols amb quaranta anys. Cosa no comuna als que hem estat educats en la nostra cultura. Això m’ha fet pensar.
Quan era jove, no tenia temps d’interioritzar massa. Ara quasi deu anys d’estar jubilada tampoc en tinc massa de temps, però és diferent.
Puc deixar que el temps passi sense pensar-hi. Puc asseure’m mentre camino, contemplar els colors del mar canviants pel sol i el vent. O també si puc veure algun esquirol saltant pels arbres. El món pot caure... i no passaria res. Quan estic amb gent que m’aporta riquesa passa el mateix. Em falten tantes coses per aprendre!
Ja no podré admirar els cims i llacs de les nostres muntanyes més altes, per això penso en el què ja he vist i viscut, i he tingut sort. Estic contenta.
He conegut gent de diverses religions, amb costums molt diferents de les nostres. També he lluitat amb molts entrebancs i els he superat. Estic contenta.
Puc escriure, pintar, fotografiar, cuidar plantes, cuinar, i fer un munt de coses més. Estic contenta.
Ara, quan em miro al mirall, el reflex em dóna uns pocs cabells, quasi blancs i arrugues a la cara d’una persona gran. Miro més i veig que la culpa és del reflex, no sóc jo. Encara puc fer moltes coses, no tantes ni tan fortes  com abans, però més enriquidores. Estic contenta.

Per això estic aquí, o pot ser,  hi sóc.

35 comentaris:

  1. Jo també fa uns quants anys que m'he jubilat i també sóc ací. I també estic contenta. L'única cosa que em diferencia del teu escrit és el títol. No sóc jove, evidentment, però tampoc vella, encara hauran de passar anys per sentir-me inclosa en aquesta categoria. Però el teu escrit sí, el puc subscriure fil per randa. Jo també estic contenta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El títol ve de que allà on busquis estadístiques, dietes, vagis al metge, estiguis amb altre gent, et diuen que ets vell. I jo dic NO.
      Gràcies Novesflors

      Elimina
  2. La qüestió és tenir ganes de tirar endavant i, com dius, saber que encara es poden fer moltes coses tinguem els anys que tinguem. L'actitud d'encarar la vida amb l'afany d'aprendre i d'aprofitar-la tot el possible és una molt bona actitud que, tens raó, ajuda a ser més feliç.

    ResponElimina
  3. La vellesa és una part del cicle de la vida...A quina edat podem dir que som vells? Suposo que depen del tarannà i de l'estat físic de cadascú...Penso que es pot ser vell en anys, però jove d'esperit i gaudir de la vida mentre ens ho permetin les forces!

    ResponElimina
  4. Aquí estàs Antònia. Aquí hi som tots... i que duri!

    ResponElimina
  5. Doncs tal com ho exliques estic convençut que, com bé dius, és el mirall el que no funciona i et mostra un reflex d'arrugues que no sembla que en realitat hi siguin. Salut!

    ResponElimina
  6. La vida és una actitud i és emocionant llegir de persones com tu que, com a actitud, heu decidit viure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Penso que n'hi ha moltes més que pensen així. Les coses dolentes venen soles i tothom en té, millor superar-les i deixar-les enrera

      Elimina
  7. perquè el que es té és bellesa i no vellesa

    ResponElimina
  8. Doncs, M Antònia, trobo que ser-hi és molt important, però encara més estar contenta. Enhorabona per les dues coses i a veure si aquest any en tornem a muntar una altra de presencial.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estem aquí perquè hi ha una Carme que treballa i sempre està pendent,gràcies

      Elimina
  9. Mº Antonia, és una reflexió molt bonica i encertada. Cal ser-hi i ser-hi feliç

    ResponElimina
  10. Aquest post es un cant ple de bellesa, que manté jove la vellesa.

    ResponElimina
  11. És el reflex del mirall, sens dubte. I potser també una miqueta el nostre estat d'ànim: de vegades, a la imatge que tenim al davant, l'estimem o l'odiem. Però no cal encaparrar-s'hi; com bé dius, ser-hi i estar contenta és l'únic que de debò importa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, els estats d'ànim a vegades negatius, et poden i no m'agraden, ja que et fan viure més llarg la negativitat. I crec que fins i tot no et deixen veure la porta de sortida.

      Elimina
  12. ser-hi ja és molt i si estàs contenta millor que millor!

    ResponElimina
  13. als 87 anys firmo tot el que dius... una cosa...s'és jove mentre un vol ser-ho... la màquina està avariada però l'esperit camina...i és aquesta força, és el mirall que portem dins que ens diu : tira avant que encara és lluny el cim... Felicitats a tu i a tots per ser-hi amb ganes... anton.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et felicito, també, i vull seguir el teu esperit i la teva força. Amunt! Que diu una amiga

      Elimina
  14. Molt bona visió aquesta. A més, per què hauries de voler fer coses que ja has fet, quan en pots fer d'altres que són les que t'interessen ara? Cada època té les seves coses. Jo sé que la majoria de gent que correu per aquí en teniu més de 40, que són els que acabo de complir i que van provocar el post que esmentes. Però bé que ens comuniquem per aquí sense importar-nos les nostres edats. Aquesta és una de les grandeses dels blogs també, que poc importa com som i qui som, que és un espai per a que tothom hi pugui dir la seva com vulgui. I que duri! Que per molt temps puguem seguir sent-hi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Podem fer altres coses, no tan difícils, però m'he proposat no anyorar-les, ens queden fotos i records compartits.
      Tens raó amb el què dius. No sé quants tenen menys de 40, però és igual.

      Elimina
  15. Aquí no hi ha edats, només hi ha ganes de reflexionar, d'escriure, de comunicar... de ser-hi. I per això ens hi trobem. "l'esperit camina", com diu l'Anton. L'experiència també és un grau que ens pot ensenyar moltes coses.

    ResponElimina
  16. Si, però penso que ara els pensaments dels joves difereixen bastant dels que teniem nosaltres, ja que les circumstàncies són molt diferents de les viscudes pels que som més grans. Abans ser dona t'apartava de moltes coses, decidir, si és que podies triar, estava molt condicionat. Podies reflexionar, i moltes vegades no servia de res. Ara veig el què pensen i decideixen molts joves, i em fan aprendre coses noves, molt diferents del què havia jo rumiat. Tot ajuda.

    ResponElimina
  17. Viure i sentir que val la pena fer-ho; emocionar-nos amb paraules, trobades, poemes, dibuixos, o amics virtuals!
    Envellir és el repte, malament, qui no pot fer-ho!!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  18. Trobar-nos, en que sigui de tant en tant, també m'ajuda en aquest aprenentatge del que parles. Fer anys és viure si saps gaudir de les coses, petites o grans, que ens arriben.
    Molta salut, nina!
    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, i trobar-nos com l'altra vegada. Una forta abraçada per a tu nina. Mediterrani... al costat.

      Elimina
  19. Em sap greu que s'estimi poc la vellesa . Vellesa és una paraula bonica.
    Abans a cinquanta anys s'era vell. Ara a seixanta i fins i tot a setanta no gosem dir-la. Ens resistim i a vegades el pessimisme ens guanya. Els que ens acompanyen són el nostre mirall més fidel i els que ens fan dir, encara hi sóc i estic contenta. Sóc una vella de seixanta- cinc anys. Tenim una bella vellesa i que duri.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així encara ets jove. Que hi hagi salut i ganes de fer coses i entusiasme, és el millor per seguir endevant. hi ha vells i vells. Alguns amb caràcter amarg i que fan difícil la vida dels que tenen al costat. Altres tot el contrari i altres que queden arreconats perquè no s'atreveixen a demanar el què els fa falta o no ho saben. Aquests són els que em fan més pena, ningú es recorda d'ells, ni la família si en tenen. I ara poca gent sabem qui viu al costat nostre.

      Elimina