divendres, 26 de gener del 2018

Qualque enamorament deixa solatge






No sé si els blogs són el futur, tal com deia McAbeu al seu post de l’altre dia.  I no sé si us passa a vosaltres però el meu sembla que està ferit.  Darrerament em costa realitzar qualsevol acció. Si vull publicar un comentari als vostres blogs he d’insistir almenys tres vegades, vinga fer clic damunt PUBLICA i res, ni cas, i ja que entre poc, si em decidesc a deixar qualque comentari em toca els nassos que s’hi resistesca tant. I vaja, sí, ja sé que “qualque” és un terme més aviat usat en català balear, que no s’adiu massa bé amb el meu català del sud, però tant em fa, malgrat que sóc amant de la pulcritud lingüística, i de la poètica –això de dir “haiku” a qualsevol poema de tres versos curtets curtets, sense respectar la mètrica, per exemple, em desplau considerablement–, però no sóc escrupulosa en qüestions com aquesta que us comentava, val que a cada zona del domini lingüístic català utilitzem la flexió verbal a la nostra manera, se’m faria estrany dir “gaudeixo” en lloc de “gaudesc”, posem per cas, però el lèxic és tota una altra cosa, és un pou comú de riquesa d’on m’agrada pouar paraules a cassons, què a cassons, a cabassos, de tota l’àrea lingüística, paraules que em convinguen en un escrit per evitar repeticions innecessàries, paraules que m’enriquesquen el text, o simplement paraules que m’agraden, perquè sí, perquè m’agraden, com deia M. Mercè Marçal “t’estimo perquè sí, perquè el cos m’ho demana...” –ah, quanta saviesa i quanta sensibilitat en aquesta dona. I quant que la trobe a faltar... – I tot açò venia perquè em preguntava a mi mateixa si la ferida del meu blog serà passatgera o més aviat serà una ferida de mort. D’ençà d’una temporada gran, si intente clicar damunt de qualsevol enllaç per recordar una publicació que vaig elaborar fa temps, no m’ho permet, em té esperant i esperant i esperant, eternament, fins que m’obliga a desistir. I ara, darrerament, els comentaris que us deixe, no hi ha manera, fins que a la de tres o quatre intents es publiquen. Potser està massa carregat ja, el blog vull dir, i pesa massa, potser tard o d’hora em tocarà imitar la Carme i obrir-ne un de nou, però em fa tanta peresa... Tanmateix, ja us dic, amb mandra o sense, si arriba el moment, ho faré, perquè tinc clar que el meu espai és el blog. No tinc twitter, ni facebook, ni instagram... no m’hi trobaria. Els blogs, en canvi, em van enamorar quan els vaig descobrir i, com qualsevol amor, s’ha moderat, però hi és. Si he de ser sincera, no crec que el futur siguen els blogs, però sí que crec, de debò, que no moriran tan fàcilment, encara hi ha gent enamorada.

14 comentaris:

  1. De fet, estem ben d'acord. Els blogs són el futur perquè això que tu en dius "enamorament" que, d'una manera o altra, és el que sentim pels blogs tots els que encara correm per aquí, és justament el que els garanteix el futur. :-)

    Una altra cosa són els "problemes tècnics". Ja sabem que Blogger fa de les seves sovint. Fa un temps, el meu blog tenia uns problemes similars (alguns comentaristes em deien que quan intentaven entrar a alguna de les meves pàgines els costava molt), vaig arreglar-lo (em sembla) habilitant la connexió HTTPS a la configuració del blog. Segons tinc entès Blogger "prefereix" les url que comencen amb "https" en comptes del "http" de sempre. No em facis dir el perquè (de fet tampoc podria assegurar al 100% que això sigui així) potser algú amb més coneixements ens ho podrà explicar millor.

    Acabo amb un aplaudiment de tot cor per "pouar paraules de tota la nostra àrea lingüística". Tots ho hauríem de fer, la nostra llengua és molt rica i està molt bé poder aprofitar-la. Rebutjant paraules que són ben vives en altres zones, qualificant-les de "poc catalanes" només perquè a nosaltres no ens sonen, l'únic que fem és limitar (encara més) el nostre idioma.

    ResponElimina
  2. Veig que ha tingut molt èxit el post d'en McAbeu, tothom el cita, però encara no he vist ningú citant el meu, no es gelosia, eh? Es... es... es igual...

    Si el teu blog et dona problemes canvia'l, es la excusa perfecte per passar-te a wordpress, surt de la secta de google d'una vegada per totes, prou que ens controla amb tota la resta de serveis que té, Google don't be evil.

    ResponElimina
  3. Continuem enamorats com adolescents.

    ResponElimina
  4. Comparteixo aquest enamorament per la llengua comuna i les seves variants. Em sento feliç quan em surten, sense pensar-ho gaire ni proposar-m'ho, paraules apreses i incorporades d'amics més occidentals, més orientals, de més al nord o de més al sud. Aquesta riquesa la gaudeixo molt llegint els blogs.

    I del meu enamorament dels blogs què us he de dir que no sapigueu?

    Del mal funcionament, aquest que dius, jo crec que és de blogger, que fa de les seves.

    El meu blog era una qüestió més objectiva: tothom, fins i tot jo mateixa tenia llargues esperes per carregar-lo. Però jo crec que quan el problema és comentar i publicar els comentaris als alttrs blogs (a qualsevol altre blog aleatòriament) el problema deu ser de blogger.

    Que duri, el nostre amor pels blogs...

    ResponElimina
  5. Com un desig diria: llarga vida als enamoraments, llarga vida als blogs.
    Però si som pràctics ens n'adonem que tot el que neix, mor.
    Quan? Per sort no ho sabem.

    ResponElimina
  6. Mentre hi hagi enamorats de la paraula, seguirem viatjant pels blogs tot deixant-hi la nostra parla.

    ResponElimina
  7. M'agrada llegir-te novament, novesflors. I potser tens raó que no són el futur però encara n'hi ha que hi estem enganxats, ni que sigui molt de tant en tant, a batzegades, segons com raja... sense la necessitat de la immediatesa i la resposta ocurrent. Salut!

    ResponElimina
  8. A mi m'encanten les variants d'una llengua...He viscuit a varies comarques de Catalunya i de totes n'he aprés paraules que sovint les dic i de vegades algun purista em mira malament, penso que en la varietat rau la riquesa d'un idioma.
    Aquess problemes que dius que et passen, jo també m'hi trobo sovint, però insisteixo fint que me'n surto, suposo que deu ser "culpa" de Blogger!

    ResponElimina
  9. Estimes les paraules perquè estimes la literatura, Novesflors, i tot allò que l'enriqueix. Això es pot comprovar en la sensualitat de tot allò que escrius...
    Problemes de lentitud en els blogs? Em passa el mateix, és desesperant, sobretot a l'hora de deixar comentaris. El passat diumenge, una anàlisi exhaustiva de l'informe de l'antivirus del meu ordinador em va fer saber que molts dels vostres blogs habituals, els que acostumo a visitar, tenien problemes de virus, i el Panda els detectava i aturava, amb l'adreça d'on provenien. Molt possiblement sigui un problema generalitzar de Blogger. Haurem d'intentar vigilar...
    Esperem que per molt temps hi hagi gent enamorada i amb ganes de continuar blogejant!

    ResponElimina
  10. Ja veig que no sóc l'únic a qui costa de penjar els comentaris! Això de les paraules és un món fascinant. Ahir, davant d'una classe de nois i noies vam coincidir tres persones, dos professors i jo, amb origens diferents i els xiquets al·lucinaven amb la manera de dir les mateixes paraules, una de l'àrea de Barcelona, l'altra del Camp de Tarragona i l'altre de l'àrea de Morella. Molt divertit. I, Pons, jo dec ser curtet, però m'he barallat algunes vegades amb wordpress i m'he fet un embolic. Deu ser cosa de l'edat, però juro que ho tornaré a provar. Ara vaig a clicar dues o tres o quatre vegades per penjar el comentari. :-D

    ResponElimina
  11. De vegades pens si Blogger vol tancar sa paradeta, pel seu "bon" funcionament. Tot i així, seguesc enamorada dels blogs i de sa nostra llengua.

    ResponElimina
  12. També m'agraden les variants del lleguatge, és la seva riquesa. No sé això de la lentitut dels comentaris, penso que si hi ha wifi i no es cable, a vegades, es penja. M'ha passat amb aquest petit tablet/ordinador. A part que ho veig tot molt petit. No sé si hi ha un màxim de megas per publicar als blogs gratuitament.

    ResponElimina
  13. Els blocs poden morir el dia que google així ho decideixi, però les ganes de comunicar-nos amb calma no. Així que lluny de la fredor i rapidesa d'altres xarxes, algun lloc trobarem per deixar empremta del que volem dir-nos i que passats cinc minuts no sigui vell.

    ResponElimina
  14. Gràcies a tothom pels comentaris. Fa goig comprovar, en llegir-vos, que l'esperança està viva.

    ResponElimina