dimarts, 23 de gener del 2018

Síl·labes.

Souvenir [CMLXII]

Em desconec, quan ningú em mira,
com un vell constructor
que mesura la soledat
pels colors del horitzons
que es reflecteixen en els silencis.

Escrivint dies d'insomni mineral
com qui cerca el refugi
d'un nom nu.

Ulls envidriats pels raigs
d'un sol núvol
que s'escapoleix, escales amunt,
creant-vos noves ombres llunyanes.

Síl·labes que no sabré pronunciar.

15 comentaris:

  1. Una fotografia genial amb aquests "colors dels horitzons reflectits en els silencis". M'agrada.

    ResponElimina
  2. Molt boniques les imatges de les paraules. Per pensar-hi.

    ResponElimina
  3. Mar, cel, núvols ben reflectits als miralls, són bonics i tenim ganes d'observar els originals, en mig del silenci i sense cap ombra...

    ResponElimina
  4. Magnífica fotografia, ben acompanyada per les teves paraules que sempre m'arriben ben endins.

    ResponElimina
  5. Les síl·labes de la fotografia, síl·labes de mar i de cel i de núvol i les dels versos, les has pronunciat molt bé.

    Malauradament crec que a tots ens passa que hi ha síl·labes que mai no sabrem pronunciar.

    Gràcies per venir, Barbo... i dur-nos la sensibilitat i la bellesa d'aquest teu post.

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Carme, per mantenir aquest punt de trobada.
      Darrerament, com va dir en Ovidi, desescric tot el que escric.
      Un petonet ben dolç, nina estimada :-)*

      Elimina
  6. Si tu no saps pronunciar síl·labes, apaga y vamonos!

    ResponElimina
  7. Molt poètic aquest joc de síl·labes que gronxen paraules plenes de tendresa.

    ResponElimina
  8. En el fons no se si t'ho entenc tot del tot, però sona tan maco això que dius... Al final moltes interpretacions poden ser bones. Cadascú hi pot afegir llum, la seva llum. I la imatge també és molt maca!

    ResponElimina
  9. Sempre t'elogie la fotografia. Avui també però deixa'm que et diga que aquest poema em sembla magnífic.

    ResponElimina
  10. Comparteixo amb la Laura que són paraules boniques encara que potser no les entenc del tot. Ho vaig llegir una vegada en referència a les cançons de Neil Young, paraules boniques.

    ResponElimina
  11. El poema i la fotografia es complementen a la perfecció.

    ResponElimina
  12. De moment les síl·labes brollen. I els ulls es meravellen en cada reflex nou. Estic d'acord amb en Xavier.

    ResponElimina
  13. Potser no les sabràs escriure mai, però a través del poema podem besllumar molts camins que ens permetran fer-ne la nostra interpretació particular...

    ResponElimina
  14. M'agrada l'estrofa del mig "insomni mineral" i "nom nu", mineral perquè l'imsomni pesa o per la riquesa i força del mineral, nu com a les cavernes (mineral), començament ... M'ha fet pensar. Una foto ben escollida

    ResponElimina