Gràcies Martí, per compartir aquesta nota des del teu bloc per al nostre. La calidesa de la cal·ligrafia mai podrà substituir la fredor del teclat, encara que els paraules fan el que poden per a expressar el que sentim i vivim. Gràcies per venir a la trobada, encara que sigui en el temps de descompte. Una abraçada.
M'ha agradat que l'última entrada (o una de les últimes) d'aquesta trobada ens hagi portat un post escrit a mà. Com diu, l'August, té una calidesa que és un bon resum i un magnífic punt i final (i seguit, de fet) del que hem estat fent aquí durant aquest mes.
Sort que els comentaris no cal que els escrivim a mà perquè el meu no s’entendria res. La meva lletra sempre ha estat horrible, només falta sumar-li el fet que no escric més de dues línies seguides des de fa gairebé una dècada.
He estat una estona escrivint amb el boli a la pantalla, i en no trobar la tecla "publica el comentari" ho faig de la manera convencional, amb el teclat.
M'ha agradat molt, que jo sóc de les d'escriure a mà sempre que puc...
Sovint és necessari el silenci, quan vivim entre tant brogit; les teves llibretes deuen ser dipositàries de tota una vida. Gràcies per compartir aquest petit tresor, tot i que sigui una mica difícil de desxifrar!
No estic segur de saber qui ets, però et dius igual que la parella d'una que un cop ens va fer fer escrits a mà als nostres blogs. Per això trobo molt escaient aquesta entrada, ens faltava a la trobada.
No és el Martí que tu suposes, XeXu. Aquest Martí és un dels blocaires més antics que jo conec i tenia un blog que es deia Aquari. Ara com ell explica a la llibreta està aturat.
Martí, gràcies per deixar-nos la teva llibreta. Em sembla una molt bona manera, càlida i bonica de tancar el mes.
Jo sí que he entès la teva lletra i m'ha fet molta il·lusió que nomhagis pogut resistir la temptació de perticipar, encara que hagi estat a ultimísssima hora... Pels pèls!!.,
Una pàgina en blanc és un espai d'immens silenci en mig del brogit i en el silenci poden xiuxiuejar les paraules. Fa molts anys vaig dir-me que no abandonaria mai el paper i el bolígraf de punta fina i, mira! Les pantalles i els teclats m'han absorbit. La carn és dèbil!
Una pàgina en blanc és un espai d'immens silenci en mig del brogit i en el silenci poden xiuxiuejar les paraules. Fa molts anys vaig dir-me que no abandonaria mai el paper i el bolígraf de punta fina i, mira! Les pantalles i els teclats m'han absorbit. La carn és dèbil!
Jo també escric a mà, Martí, i m'inspiro molt més. Després, al passar-ho a l'ordinador em reinspiro, i així surten els meus llençols. Té raó en McAbeu, és bonic que una de les darreres entrades sigui aquesta, l'origen de tot plegat. Carme, hi ha algun blog o bloguer que no coneguis?
Jo he perdut el costum d'escriure a mà. Anys enrere ho feia però només cartes i una mica de poesia (increïble oi? estava molt enamorat). Ara em passa com al Pons, la meva grafia s'ha tornat fosca, poc agradable i, encara menys, legible. Malgrat tot acabo comprant de tant en tant llibretes, de les que no tenen espiral sinó llom, que l'espiral encara m'esguerra més l'escriptura, i m'imagino que em poso a escriue coses interessants. Al cap d'un temps apareixen plenes de gargots i tonteries...
M'ha agradat moltíssim veure el teu post escrit a mà, sóc una gran defensora del paper, dels bolis i dels llapis, tot i que sabem que a poc a poc va desapareixent l'il·lustre art d'escriure a pols.
Adoro les llibretes! Si algun dia desapareguessin les llibreries no sé pas què faria... Escriure a mà és tan personal i tan maco! .-)
És clar que a vegades toca fer-ho a l'ordinador per temes de feina i tal, però que no perdem mai el "gust" per agafar un bolígraf, un llapis o una ploma i dibuixar les lletres damunt del paper...
Com tu dius, és molt maco després, mesos, anys... agafar les llibretes i rellegir el que hi vàrem posar! :-)))
Ep! Això què és? Com es fan, aquestes ratlles negres al paper? On són les tecles? I el port usb? Però tot això no havia desaparegut per un meteòrit com els dinosauris? ;-)
Fa il.lusió de veure que encara en som una bona colla que conservem el gust pel boli i paper per discòrrer les idees. Ara, si la cosa arriba al blog o no, això ja és tota una altra cosa... però sempre ens quedarà el recurs de l'escàner o la foto presa pel mòbil, com és aquest cas de tecnoespardenya.
Siii moltes vegades escrivint a mà es treuen coses millors que a l'ordinador, són més ... directes i amb la lletra personal es conten més coses! Qué bonic.
Gràcies Martí, per compartir aquesta nota des del teu bloc per al nostre. La calidesa de la cal·ligrafia mai podrà substituir la fredor del teclat, encara que els paraules fan el que poden per a expressar el que sentim i vivim.
ResponEliminaGràcies per venir a la trobada, encara que sigui en el temps de descompte.
Una abraçada.
M'ha agradat que l'última entrada (o una de les últimes) d'aquesta trobada ens hagi portat un post escrit a mà. Com diu, l'August, té una calidesa que és un bon resum i un magnífic punt i final (i seguit, de fet) del que hem estat fent aquí durant aquest mes.
ResponEliminaSort que els comentaris no cal que els escrivim a mà perquè el meu no s’entendria res. La meva lletra sempre ha estat horrible, només falta sumar-li el fet que no escric més de dues línies seguides des de fa gairebé una dècada.
ResponEliminaHe estat una estona escrivint amb el boli a la pantalla, i en no trobar la tecla "publica el comentari" ho faig de la manera convencional, amb el teclat.
ResponEliminaGairebé tot blocaire s'inicia amb uns primers apunts en una llibreta, i aquest pots ens ho recorda amb molta tendresa.
ResponEliminaSalut!
M'ha agradat molt, que jo sóc de les d'escriure a mà sempre que puc...
ResponEliminaSovint és necessari el silenci, quan vivim entre tant brogit; les teves llibretes deuen ser dipositàries de tota una vida. Gràcies per compartir aquest petit tresor, tot i que sigui una mica difícil de desxifrar!
No estic segur de saber qui ets, però et dius igual que la parella d'una que un cop ens va fer fer escrits a mà als nostres blogs. Per això trobo molt escaient aquesta entrada, ens faltava a la trobada.
ResponEliminaNo és el Martí que tu suposes, XeXu. Aquest Martí és un dels blocaires més antics que jo conec i tenia un blog que es deia Aquari. Ara com ell explica a la llibreta està aturat.
EliminaMartí, gràcies per deixar-nos la teva llibreta. Em sembla una molt bona manera, càlida i bonica de tancar el mes.
ResponEliminaJo sí que he entès la teva lletra i m'ha fet molta il·lusió que nomhagis pogut resistir la temptació de perticipar, encara que hagi estat a ultimísssima hora... Pels pèls!!.,
Una pàgina en blanc és un espai d'immens silenci en mig del brogit i en el silenci poden xiuxiuejar les paraules. Fa molts anys vaig dir-me que no abandonaria mai el paper i el bolígraf de punta fina i, mira! Les pantalles i els teclats m'han absorbit. La carn és dèbil!
ResponEliminaUna pàgina en blanc és un espai d'immens silenci en mig del brogit i en el silenci poden xiuxiuejar les paraules. Fa molts anys vaig dir-me que no abandonaria mai el paper i el bolígraf de punta fina i, mira! Les pantalles i els teclats m'han absorbit. La carn és dèbil!
ResponEliminaJo també escric a mà, Martí, i m'inspiro molt més. Després, al passar-ho a l'ordinador em reinspiro, i així surten els meus llençols.
ResponEliminaTé raó en McAbeu, és bonic que una de les darreres entrades sigui aquesta, l'origen de tot plegat.
Carme, hi ha algun blog o bloguer que no coneguis?
Jo he perdut el costum d'escriure a mà. Anys enrere ho feia però només cartes i una mica de poesia (increïble oi? estava molt enamorat). Ara em passa com al Pons, la meva grafia s'ha tornat fosca, poc agradable i, encara menys, legible. Malgrat tot acabo comprant de tant en tant llibretes, de les que no tenen espiral sinó llom, que l'espiral encara m'esguerra més l'escriptura, i m'imagino que em poso a escriue coses interessants. Al cap d'un temps apareixen plenes de gargots i tonteries...
ResponEliminaA mi també m'agrada molt, encara, escriure a mà! Benvingut!
ResponEliminaA mi també m'agrada escriure a mà. És més personal.
ResponEliminaM'ha agradat moltíssim veure el teu post escrit a mà, sóc una gran defensora del paper, dels bolis i dels llapis, tot i que sabem que a poc a poc va desapareixent l'il·lustre art d'escriure a pols.
ResponEliminaAferradetes!! ✿✍
Adoro les llibretes! Si algun dia desapareguessin les llibreries no sé pas què faria... Escriure a mà és tan personal i tan maco! .-)
ResponEliminaÉs clar que a vegades toca fer-ho a l'ordinador per temes de feina i tal, però que no perdem mai el "gust" per agafar un bolígraf, un llapis o una ploma i dibuixar les lletres damunt del paper...
Com tu dius, és molt maco després, mesos, anys... agafar les llibretes i rellegir el que hi vàrem posar! :-)))
La lletra manuscrita ens ensenya el timbre de veu de les paraules, allà on transmetem totes les emocions. Amb aquesta llibreta dius més del que dius.
ResponEliminaEp!
ResponEliminaAixò què és?
Com es fan, aquestes ratlles negres al paper?
On són les tecles?
I el port usb?
Però tot això no havia desaparegut per un meteòrit com els dinosauris?
;-)
Fa il.lusió de veure que encara en som una bona colla que conservem el gust pel boli i paper per discòrrer les idees. Ara, si la cosa arriba al blog o no, això ja és tota una altra cosa... però sempre ens quedarà el recurs de l'escàner o la foto presa pel mòbil, com és aquest cas de tecnoespardenya.
ResponEliminaFins la propera!
Siii moltes vegades escrivint a mà es treuen coses millors que a l'ordinador, són més ... directes i amb la lletra personal es conten més coses! Qué bonic.
ResponEliminaSaludets a tots
Visca la tecnoespardenya, Martí.
ResponEliminaEncantada de saludar-te. Ens hi podies haver afegit algun palíndrom! (he, he, he)