dilluns, 2 de febrer de 2015

ESTELS D'ENYOR

Va sortir a passejar i s'hi va acostar.Fosquejava i l'edifici s'anava il.luminant a mesura que les finestres obrien els llums. Feia temps que no  passejava per allà. I va començar a imaginar-se totes aquelles vides de portes endins que , sabia del cert, en algunes s'hi escribia amb el silenci de la nit.
Ella també ho havia fet. A vegades competia amb la son però sempre podia més tota aquella munió de blogs que havia descobert. Uns blogs virtuals que tenien vida i també reconeix que va voler ser protagonista d'aportar-hi més vida. Aquell flirteig que s'establia només escrivint i penjant-t'ho
al buit. Aquells comentaris que de bon matí entraven a la bústia del correu i de nou el dia començava amb noves espectatives, nous posts per escriure i nous posts per llegir. Era un món virtual que la facinava i que va durar 6 anys...

A l'edifici virtual hi entraven i hi sortien veïns i veïnes, s'hi organitzaven trobades i festes a l'àtic del Veí de dalt. Van ser uns anys ( per ella ) d'efervescència literària ( contes, poesia, relats Conjunts, Històries veïnals amb llibres editats amb paper, premis i concursos...). Vida a la xarxa penjada d'un fil invisible.
S'emociona quan pensa que Blogville forma part de la seva vida real perquè un dia van desaparèixer les pantalles i les paraules es van fondre en un munt d'abraçades .
Li agrada veure Blogville il.luminat tant si la llum surt de dins com si entra per les finestres . Són petits estels d'enyor.
Escriure al " Roda el món i torna al bloc" és un privilegi.
Fins aviat!

17 comentaris:

  1. Joana! Benvinguda altra vegada al Blogville que mai no hauríem d'haver deixat... (o si, perquè la vida ja ho té, això, un anar i venir, un entrar i sortir de llocs que sempre quedaran a la nostra ment) Una abraçada i fins quan vulguis,volguem, puguis, poguem, ens deixin, ens vagui... vés a saber!

    ResponElimina
  2. per cert, he parlat de llocs i no de persones... però bé, tu ja m'entens! Les persones són el més important. I aquí estem! Una altra abraçada.

    ResponElimina
  3. Jo, quan veig un edifici amb moltes finestres il·luminades, jugo a imaginar-me que hi deu passar a dins de l'habitació , o el menjador o la saleta...
    També m'agrada xafardejar per les finestres virtuals, però en aquest cas, no em cal la imaginació, només mirar i llegir, ah i comentar!

    ResponElimina
  4. Moltíssimes gràcies per haver vingut, a deixar-nos els teus estels!!!

    Blogville sempre ha tingut un encant especial, pels que encara hi voltem, et diria que ha canviat molt. Com totes les ciutats reals o virtuals. Uns veïns se'n van, altres es qyeden i també en vénen de nous. Amb noves energies i il·lusions. La vida és un anar i venir. Però és també un privilegi per a nosaltres que hagis tornat al blog.

    ResponElimina
  5. L'efervescència dels primeres temps sempre te tendència a esbravar-se però darrere hi queda la substància que no acaba de marxar mai del tot.
    Ben retrobada!

    ResponElimina
  6. Els teus escrits em portaven sempre un perfum esperançador... per mi eren únics, ningú s'hi assemblava... Era com si traguessin un vel a una cosa per manifestar-la, com un descobriment inaudit... Que continuïn les gràcies i els vels se'ls emporti el ventijol... i tornin a tapar, i tornin... una abraçada de l'anton.

    ResponElimina
  7. Benvinguda, m'agrada aquesta retrobada.

    Salut!

    ResponElimina
  8. M'ha agradat, Joana, aquesta visió de Blogville com un munt de finestres on anar-hi a cercar una mica de llum i caliu, i alhora oferir el nostre als visitants. Anada i tornada. Celebro haver-te llegit i espero poder seguir llegint aquests textos tan poètics!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  9. Joana!! Finalment, arribes in extremis! Sort que al final t'hi has passat, per nosaltres també és un privilegi retrobar-te, i esperem que la llum de la teva finestra no estigui del tot fosa. Ens has donat molts escrits de glòria, seria fantàstic poder tornar a gaudir de les teves paraules. Mentrestant, rep una forta abraçada i l'escalf d'aquells que et vam seguir amb devoció.

    ResponElimina
  10. Joana, mentre Blogville tingui llum, tindrem esperança.
    M'ha agradat molt el teu relat catos-metafòric.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  11. Blogville és una experiència que no s'oblida, i les amistats fetes allà tampoc.
    Una forta abraçada JOANA.
    Content de retrobar-te en aquest blog.
    B7s

    PS: Aquest any també participo als patis de Navata. Si us hi passeu ens trobarem ;)

    ResponElimina
  12. Amb aquest nom sona a poble del far-west, no? Ben trobada! M'ha agradat conèixer-te!

    ResponElimina
  13. Fa temps que passegem per Blogville. Hi ha bon veïnatge.

    ResponElimina
  14. Un bon relat i penso que si, és un privilegi estar aquí. M'agrada que la llum entri o surti, Aquest blog ha estat il·luminat per moltes llums, per això brilla tant.

    ResponElimina
  15. Una mica més i ni arribes a temps per la trobada. Es el que passa quan perds la costum en això dels blogs... Però ja ho veus, encara aguantem alguns.

    ResponElimina
  16. Ben tornada Joana!
    M'ha agradat molt llegir-te i veure llum a la teva finestra.

    Una aferradeta! ☺

    ResponElimina
  17. Amb retard però molt emocionada per les vostres paraules.Gràcies.He arribat justet però val més tard que mai.
    Els blogs és com la xocolata...una addicció. Una abraçada a tothom!!!!!!!!!

    ResponElimina